A Magí Miró: Fundador de l´Acadèmia i mestre de quatre generacions.
Se'm fa difícil haver de resumir en unes línies tota la vida del meu pare, que ha estat paral·lela a la de l´escola que ell fundà,però donat que la meva afició és la d´escriptor, no tinc escapatòria possible.
Una vida,que com sempre ha dit ell, ha estat de mestre de “guix i pissarra”, un mestre amb vocació, que dedicava totes les hores del dia a preparar amb exigència els seus alumnes.
Tot i que l´escola on impartim ara les classes fou fundada el gener de l´any 1950, cal dir que la vocació del meu pare ja va començar en el seu poble natal de Les Peces, terme d´Albinyana (Tarragona), quan agafava la bicicleta per anar a aprendre llatí a casa del capellà. De fet el llatí ha estat una de les matèries que més l´han encisat al llarg de la carrera com a mestre. Fins i tot,ara als 79 anys d´edat, s´il.lusionava perquè la seva néta ha escollit Humanitats i és una oportunitat per ensenyar-li aquesta llengua. L´altre assignatura, sens dubte, serien les matemàtiques.
I tornant als inicis,cal afegir que va venir al barri del Poblenou i començà a treballar de jove a l´Acadèmia Solanes del carrer Pere IV; després donà classes en un petit local del carrer Agricultura (las lecherías)i l´acadèmia definitiva situada al carrer Cristóbal de Moura 153 va funcionar primer en una planta baixa ,amb els camps de cols al davant ,i a poc a poc va anar pujant un pis, després un altre, engrandint-la pel darrera ,etc.
Precisament el primer pis li va servir per formar una família, ja que l´any 50 va venir a treballar a l´Acadèmia Miró una noia que era parvulista i es deia Srta. Lolita, que per l´atzar de la vida, s´hi quedà per sempre i es convertí en la meva mare.
Molt professorat ha passat des d´aleshores per l´escola. Vull recordar a la Srta. Asunción ,amiga de la mare, que avui ja no és entre nosaltres, o bé la Fanny, que està a l´Argentina. Però molt especialment al Sr. Alarcón que molts vam tenir i sempre el consideràrem un gran mestre, matriculat des dels 4 anys, va fer les pràctiques en el centre i s´hi va quedar per ensenyar.
A tots els i les mestres, el nostre agraïment per haver contribuït al projecte dels meus pares i ara també, al de la meva esposa i meu. Entre tots hem aconseguit de fer una escola digne, de nivell i de qualitat. Una escola sobretot molt familiar.
Tots els que llegiu aquest article ,tant els/les exalumnes com els/les alumnes actuals, tindreu vivències personals que podeu afegir en el record.
Veritablement al llarg de tants anys ,aquesta revista se´ns faria petita si haguéssim de posar totes les anècdotes que han viscut les persones que han passat tants anys de la seva infantesa en aquest edifici.
A tall d´anècdota, recordar-vos que en el lloc on és ubicat ara el pati-jardí ,durant la guerra civil era una casa de cinc pisos que els avions van bombardejar i només es va salvar un infant ,que fou un dels primers alumnes que va tenir el meu pare.
Recordo també, aquella vegada que ,com de costum els alumnes ens examinàvem lliures en els instituts i anàvem sempre molt ben preparats ,i no només trèiem molt bones notes, sinó que la presentació, la bona lletra, la cal·ligrafia sempre havia estat un dels cavalls de batalla pel meu pare; no només amb lletra anglesa sinó també amb redondilla i lletra gòtica. Bé, la qüestió és que un professor d´institut va baixar esparverat les escales cercant al meu pare per tal de comunicar-li que un alumne havia fet els exàmens als seus companys, perquè la lletra de tots ells era idèntica.
Els més grans no oblidarem mai els tinters que hi havia en les llargues taules ;aquells tinters de plom que el meu pare,cada matí, vestit amb el seu guardapolvo omplia i reomplia amb un setrill ple de tinta blava.
Aquella tinta que provocava “tacots” en més d´una ocasió, per culpa d´algun alumne graciós que feia nedar una mosca i que quan sucaves amb la plumilla y el mango per escriure la mostra, et jugava alguna mala passada i et tocava repetir-la.
Penso que la bona cal·ligrafia i les matemàtiques han estat dues de les grans passions de l´ensenyament del meu pare. L´altre passió, sens dubte, ha estat el futbol i l´arbitratge.
I tornant a la meva mare, he de dir que a més d´haver ensenyat a llegir a tres generacions, una de les seves grans habilitats era el dibuix artístic. Molts recordaran aquells dibuixos espectaculars que posava cada dissabte a la pissarra ,amb guixos de colors.
Una de les tradicions que encara manté la nostra escola i que és un signe diferenciador de la nostra identitat són els títols, que abans es feien diàriament i amb tinta xinesa de colors.
Alguns recordaran amb nostàlgia quan els hi posaven doble sobre y sello o bé quan treien un sobresaliente i s´estalviaven de fer el títol del dia següent ,tot acumulant segells de l´escola i més endavant poder-los canviar per gomes,plumilles o gafets.
Una de les matèries que el meu pare s´ha sentit més orgullós ha estat el Càlcul Mercantil -d´un alt nivell matemàtic- que ens duia com a resultat examinar-nos a l´Acadèmia Pràctica i obtenir un diploma espectacular, que actualment encara gaudeixen els nostre alumnes quan s´examinen de mecanografia .
Havien existit a l´escola un equip de bàsquet amb la samarreta vermella i franja blanca i un equip de futbol ,en el qual jo havia jugat i lluïem samarreta groga i pantalons blaus.
En l´actualitat és més normal que els nens i nenes practiquin algun esport en l´ampli ventall d´equips del nostre barri i a la nostra escola s´han ampliat les perspectives esportives amb l´aeròbic ,la psicomotricitat i el goshindo. Els temps canvien i els esports i l´escola ,també.
Tota la comunitat educativa està molt satisfeta de celebrar aquest 50è Aniversari i de poder ensenyar i educar, no només a la 3a i 4a generació dels primers alumnes sinó a totes les actuals i properes generacions.
Eduard Miró i Saladrigas.
Una vida,que com sempre ha dit ell, ha estat de mestre de “guix i pissarra”, un mestre amb vocació, que dedicava totes les hores del dia a preparar amb exigència els seus alumnes.
Tot i que l´escola on impartim ara les classes fou fundada el gener de l´any 1950, cal dir que la vocació del meu pare ja va començar en el seu poble natal de Les Peces, terme d´Albinyana (Tarragona), quan agafava la bicicleta per anar a aprendre llatí a casa del capellà. De fet el llatí ha estat una de les matèries que més l´han encisat al llarg de la carrera com a mestre. Fins i tot,ara als 79 anys d´edat, s´il.lusionava perquè la seva néta ha escollit Humanitats i és una oportunitat per ensenyar-li aquesta llengua. L´altre assignatura, sens dubte, serien les matemàtiques.
I tornant als inicis,cal afegir que va venir al barri del Poblenou i començà a treballar de jove a l´Acadèmia Solanes del carrer Pere IV; després donà classes en un petit local del carrer Agricultura (las lecherías)i l´acadèmia definitiva situada al carrer Cristóbal de Moura 153 va funcionar primer en una planta baixa ,amb els camps de cols al davant ,i a poc a poc va anar pujant un pis, després un altre, engrandint-la pel darrera ,etc.
Precisament el primer pis li va servir per formar una família, ja que l´any 50 va venir a treballar a l´Acadèmia Miró una noia que era parvulista i es deia Srta. Lolita, que per l´atzar de la vida, s´hi quedà per sempre i es convertí en la meva mare.
Molt professorat ha passat des d´aleshores per l´escola. Vull recordar a la Srta. Asunción ,amiga de la mare, que avui ja no és entre nosaltres, o bé la Fanny, que està a l´Argentina. Però molt especialment al Sr. Alarcón que molts vam tenir i sempre el consideràrem un gran mestre, matriculat des dels 4 anys, va fer les pràctiques en el centre i s´hi va quedar per ensenyar.
A tots els i les mestres, el nostre agraïment per haver contribuït al projecte dels meus pares i ara també, al de la meva esposa i meu. Entre tots hem aconseguit de fer una escola digne, de nivell i de qualitat. Una escola sobretot molt familiar.
Tots els que llegiu aquest article ,tant els/les exalumnes com els/les alumnes actuals, tindreu vivències personals que podeu afegir en el record.
Veritablement al llarg de tants anys ,aquesta revista se´ns faria petita si haguéssim de posar totes les anècdotes que han viscut les persones que han passat tants anys de la seva infantesa en aquest edifici.
A tall d´anècdota, recordar-vos que en el lloc on és ubicat ara el pati-jardí ,durant la guerra civil era una casa de cinc pisos que els avions van bombardejar i només es va salvar un infant ,que fou un dels primers alumnes que va tenir el meu pare.
Recordo també, aquella vegada que ,com de costum els alumnes ens examinàvem lliures en els instituts i anàvem sempre molt ben preparats ,i no només trèiem molt bones notes, sinó que la presentació, la bona lletra, la cal·ligrafia sempre havia estat un dels cavalls de batalla pel meu pare; no només amb lletra anglesa sinó també amb redondilla i lletra gòtica. Bé, la qüestió és que un professor d´institut va baixar esparverat les escales cercant al meu pare per tal de comunicar-li que un alumne havia fet els exàmens als seus companys, perquè la lletra de tots ells era idèntica.
Els més grans no oblidarem mai els tinters que hi havia en les llargues taules ;aquells tinters de plom que el meu pare,cada matí, vestit amb el seu guardapolvo omplia i reomplia amb un setrill ple de tinta blava.
Aquella tinta que provocava “tacots” en més d´una ocasió, per culpa d´algun alumne graciós que feia nedar una mosca i que quan sucaves amb la plumilla y el mango per escriure la mostra, et jugava alguna mala passada i et tocava repetir-la.
Penso que la bona cal·ligrafia i les matemàtiques han estat dues de les grans passions de l´ensenyament del meu pare. L´altre passió, sens dubte, ha estat el futbol i l´arbitratge.
I tornant a la meva mare, he de dir que a més d´haver ensenyat a llegir a tres generacions, una de les seves grans habilitats era el dibuix artístic. Molts recordaran aquells dibuixos espectaculars que posava cada dissabte a la pissarra ,amb guixos de colors.
Una de les tradicions que encara manté la nostra escola i que és un signe diferenciador de la nostra identitat són els títols, que abans es feien diàriament i amb tinta xinesa de colors.
Alguns recordaran amb nostàlgia quan els hi posaven doble sobre y sello o bé quan treien un sobresaliente i s´estalviaven de fer el títol del dia següent ,tot acumulant segells de l´escola i més endavant poder-los canviar per gomes,plumilles o gafets.
Una de les matèries que el meu pare s´ha sentit més orgullós ha estat el Càlcul Mercantil -d´un alt nivell matemàtic- que ens duia com a resultat examinar-nos a l´Acadèmia Pràctica i obtenir un diploma espectacular, que actualment encara gaudeixen els nostre alumnes quan s´examinen de mecanografia .
Havien existit a l´escola un equip de bàsquet amb la samarreta vermella i franja blanca i un equip de futbol ,en el qual jo havia jugat i lluïem samarreta groga i pantalons blaus.
En l´actualitat és més normal que els nens i nenes practiquin algun esport en l´ampli ventall d´equips del nostre barri i a la nostra escola s´han ampliat les perspectives esportives amb l´aeròbic ,la psicomotricitat i el goshindo. Els temps canvien i els esports i l´escola ,també.
Tota la comunitat educativa està molt satisfeta de celebrar aquest 50è Aniversari i de poder ensenyar i educar, no només a la 3a i 4a generació dels primers alumnes sinó a totes les actuals i properes generacions.
Eduard Miró i Saladrigas.
